24 de desembre de 2010

Dia 24










Després de dos dies de pluja, el sol havia de sortir en algun moment o altre, i ha decidit fer-ho avui. El dia 24 de desembre és tradició per la meva família anar a passejar pel centre de Barcelona amb les meves cosines i la meva tieta. No fem gaire d'extraordinari; caminem pels carrers explicant-nos històries de les nostres vides, i agafem energia per picar amb força el tió. Aquest any he dut la càmera de fotografiar amb mi, i he volgut guardar en imatges el que portem fent 21 anys. Us regalo algunes fotografies des del meu silenci del dia 24. Que passeu molt bon nadal!

16 de desembre de 2010

Just ara

Just ara hi ha la llum perfecte. Els últims rajos de sol toquen els balcons de davant del meu. La finestra està oberta i el fred entra dins la casa. No hi ha ningú, aixi que poso la llista de reproducció de desembre. Avui és dia d'hivern i de bufandes.

Ja no hi ha llum al balcó... però jo continuo intentant entendre el món amb un rooibos.

12 de desembre de 2010

Anem sent

"...Tabou, tu ja saps qui ets, ets tu, sóc jo, ja n'hi ha prou de viure en tercera persona protegida, és hora de començar a viure en primera persona agosarada i assumida, sí, jo sóc en Tabou, la vida és difícil però no tinc por, el futur és un cim i no un forat, el meu destí no són les coses que enyoro o no he tingut, el meu destí són les coses qeu desitjo, sí, tot anirà bé, tot pot anar bé, almenys hauria d'anar-hi...

No. Almenys jo faré tot el possible perquè hi vagi."


La felicitat dels dies tristos de Pere Antoni Pons

9 de desembre de 2010

El primer silenci

Faràs dos trucs

Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el Nocturn.
(Fullejaràs potser Virginia Woolf.)
Vindré darrera teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tendresa infinita, et faré asseure
en un dels vells seients que compartírem
(durant els darrers temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que no vas ésser mai.) Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el teu trist somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.


I aquest poema mai no haurà existit.


Feliu Formosa

Obro aquest espai amb aquest poema que em van recitar fa uns dies. Recordo com se'm va quedar el cos després d'escoltar-lo; hi havia silenci i només quedava l'eco de la música d'aquells versos. Vull silencis com aquell cada dia i això intentaré aqui.