17 de març de 2011

Contes d'hivern

Hi havia, en un país molt bell, un bosc meravellós, tot habitat per formigues...


Missenyora Formiga lluïa mantell fet de miques de fulla de lliri de maig i, a la mà, com a prova de superioritat, un vincladís estam de llessamí. Darrere seu anava un bell estol de formigues amb llaç blau al caparró i un flabiol que cadascun aguantava amb les potes davanteres.
Venien, a més a més, formigues proveïdes d'unes guitarres tan menudes que feia riure només de mirar-les. D'altres portaven un timbal penjat al coll, i d'altres, encara, violins de sons finíssim.
Avançaven decidies camins negres enllà, tremoloses de basarda i enfredorides a causa, com ja sabeu, de la proximitat del vell Hivern.
La Lluna, mireu si és batxillera, separà, amb un cop de nas, dos núvols que la festejaven i contemplà la desfilada nocturna tot enllumenant-la tan amorosament que travessava les branques frondoses i assenyalava camí a les formigues.
El riu aturà el corrent perquè els peixos poguessin admirar la disciplina i bella figura de les reines del bosc.
Els arbres espolsaven la cabellera, els esquirols corrien d'ací d'allà i una colla de margarides fugiren de llurs troncs i s'ajuntaren a la comitiva dansant amb delit.
Les estrelles es feren més lluents i uns quants gaigs es desvetllaren.
Mentrestant les formigues anaven avançant ordenadament devers el vell, que panxa en l'aire, amb els peus submergits en un gorg profund, dormia plàcidament ignorant el desconhort produït per la seva arribada en una terra que d'antuvi cregué inhabitada.


L'hivern i les formigues
per Mercè Rodoreda

14 de març de 2011

Últim dia de Melich

Donde habite el olvido,
en los vastos jardines sin aurora,
donde yo sólo sea
memoria de una piedra sepultada entre ortigas
sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje
al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
no esconda como acero
en mi pecho su ala,
sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allá donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,
sometiendo a otra su vida,
sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,
cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
disuleto en niebla, ausencia,
ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;
donde habite el olvido.


Luis Cernuda

12 de març de 2011

Vladimir: Me alegra volver a verte. Creí que te habías ido para siempre

Dia: 12 de Març
So: gotes de pluja sobre la finestra
Color: gris platejat del mar
Objectiu matí: dormir
Elements sobre la taula que no entens gaire: un barret de palla, un botó desaparellat,el desordre acumulat de fa dies, el collaret negre d'ahir..

Torna a ser dissabte... amb la pluja i el silenci tornes en aquell punt que et fa treure un somriure tímid i escrius.