"Hem dic Helena. Sóc estudiant d'educació social. Aquest any he començat tercer amb molta il·lusió; sóc una noia molt aplicada! Visc amb els pares, tot i que tinc ganes de marxar de casa amb uns amics, ser una dona independent. Fa un mes he començat a sortir amb una persona que estudia Educació Física, una mica més gran que jo. M'agrada des del primer moment: per la seva intel·ligència i simpatia, perquè té caràcter, pel seu físic atlètic i , sobretot, perquè està pendent de mi i em fa riure. Tinc tanta sort que s'hagi fixat en mi!"
I jo pregunto: Creus que l'Helena surt amb un noi, o amb una noia?
Jo el primer cop que vaig llegir aquest text vaig pensar que l'Helena sortia amb un noi, però i si és una noia? Donem per entès que el cos atlètic és masculí, però també podria ser femení, no? Associem estereotips a un génere perquè pressuposem una dtereminada opció sexual. En el text no hi ha RES que indiqui que l'helena surt amb un noi o una noia. Des de ben petits aprenem les normes i les conductes que s'espera de nosaltres. La família, l'escola, els mitjans de comunicació, són agents de sociabilització que ens ensenyen a comportar-nos per estar adaptats al sistema. L'Helena podria estar sortint amb una noia, però en un primer moment pensem que és un noi. No podríem canviar els esterotips i creences d'aquesta societat dividia en dos géneres?
crec que la barrera mental que s'ha creat en nosaltres (o almenys parlo de mi) encara que hi lluitem en contra o intentem canviar-ho, és tal que fins i tot si no hi hagués "atlètic", si simplement veiem el nom d'una noia, l'associem amb parella masculina... a no ser que la noia porti el cabell curt, camisa a quadres i faci INEF. I és tan forta la tendència, la inèrcia, que tot i a consciència se t'escapa, tot i no voler-ho, el deix d'aquesta mentalitat encara resident en nosaltres... i aquí entra la meva crítica... per què? per què és tan fort això en nosaltres? per què tot i identificar-ho, quan parlem amb una nena petita li preguntem: què, ja tens nòvio? i no per si té parella? per què seguim contribuint en aquest peix gegant que s'arriba a la cua?
ResponEliminaSembla mentida, eh? I jo ja vaig fer autocrítica, ara només cal aplicar-la.
ResponEliminaSi ho podem canviar? Ho veig tan difícil. Però jo ja no parlo de si l'homosexualitat és menyspreada o no, crec que, comparat amb molts llocs del món, molts, hem tingut una sort tremenda. Però penso que; ni que arribés el dia en què l'homosexualitat fos acceptada arreu del món (i penso que això MAI arribarà, però és un altre tema), ni així es tractaria igual que l'heterosexualitat. Perquè seguiria sent una minoria. I les minories, per molt acceptades que estiguin, sempre seran una excepció de la majoria. I el llenguatge de tot el que ens envolta s'adapta a les majories, i ens estableix una manera de pensar i de parlar.
Què difícil.
Per què no utilitza ell o ella? Aquesta és una altra pregunta, i també me la faig a mi!
P