Contes d'hivern

Hi havia, en un país molt bell, un bosc meravellós, tot habitat per formigues...


Missenyora Formiga lluïa mantell fet de miques de fulla de lliri de maig i, a la mà, com a prova de superioritat, un vincladís estam de llessamí. Darrere seu anava un bell estol de formigues amb llaç blau al caparró i un flabiol que cadascun aguantava amb les potes davanteres.
Venien, a més a més, formigues proveïdes d'unes guitarres tan menudes que feia riure només de mirar-les. D'altres portaven un timbal penjat al coll, i d'altres, encara, violins de sons finíssim.
Avançaven decidies camins negres enllà, tremoloses de basarda i enfredorides a causa, com ja sabeu, de la proximitat del vell Hivern.
La Lluna, mireu si és batxillera, separà, amb un cop de nas, dos núvols que la festejaven i contemplà la desfilada nocturna tot enllumenant-la tan amorosament que travessava les branques frondoses i assenyalava camí a les formigues.
El riu aturà el corrent perquè els peixos poguessin admirar la disciplina i bella figura de les reines del bosc.
Els arbres espolsaven la cabellera, els esquirols corrien d'ací d'allà i una colla de margarides fugiren de llurs troncs i s'ajuntaren a la comitiva dansant amb delit.
Les estrelles es feren més lluents i uns quants gaigs es desvetllaren.
Mentrestant les formigues anaven avançant ordenadament devers el vell, que panxa en l'aire, amb els peus submergits en un gorg profund, dormia plàcidament ignorant el desconhort produït per la seva arribada en una terra que d'antuvi cregué inhabitada.


L'hivern i les formigues per Mercè Rodoreda